agora

Acceptologia

Benvolguts talleristes, acceptòlegs tots! Benvinguts al ‘foro’ on podreu comentar el que vulgueu sobre l’Acceptologia. El Daniel i jo mateix mirarem d’anar contestant els vostres dubtes al llarg dels propers 15 dies. Després, el xat quedarà obert perquè puguem anar reflexionant plegats però els professors no us assegurem que hi puguem intervenir amb tanta freqüència. Endavant doncs amb els comentaris, qui trenca el gel?

Escriu una resposta

Nom
Email
Resposta

Respostes

  • Moltes gracies per la jornada, sempre es un plaer… Per mi la frase que em va quedar com a resum , es: la Acceptació no és un acte de Voluntat… sino de Comprensió

    Quan pengeu les grabacions , de ben segur sentire moltes mes coses que se’m devien escapar!! Gracies

    Montse A — 6 marzo, 2017
    • Si, Montse, per a mi també és la frase que resumeix l’Acceptologia: primer comprendre per poder acceptar

      sergi — 6 marzo, 2017
  • Moltes gràcies per tanta informació de saviesa! Recordo que al final una de les persones va comentar la dificultat de passar de la informació (mental) a la veritable comprensió (jo ho sento com un “click” que passa a vegades dins teu i que ja no té volta enrere). Jo també tinc aquesta dificultat. Alguna pista per poder-ho treballar?

    carme riera — 6 marzo, 2017
    • Incrementar la comprensió i, per tant, la capacitat d’acceptar, al meu entendre, passa per desvetllar la nostra capacitat d’adonar-nos de les coses. Aquí hi ha forces pràctiques interessants. Al Centre de Vic treballem fort amb l’auto-observació i la Presència o Record de Sí

      sergi — 6 marzo, 2017
  • Hola! Moltes coses, van ser interessants.

    Com per exemple que, sigui quin sigui el cinturó de karate que portem, sempre és d’un color molt bonic! Treballant i anar fent, el color canviarà quan correspongui.

    I ahir també vaig entendre per què sempre m’havia molestat una frase de la meva àvia (ara no la diu perquè ha decidit no dir res): Si ves… va com va!
    El to i el sentit eren de resignació, no pas d’acceptació.

    I no recordava haver sentit mai això de “que la mort ens trobi ben vius”. Respectar la vida (i també la vida i la mort dels qui ens han deixat) també és viure-la amb plenitud i gratitud fins al final. Suposo que, en part, va per aquí.

    Gràcies a tots! Una abraçada.

    Ester Busquets — 6 marzo, 2017
    • Que bé Ester, quin cabàs més ple de subtileses ens vam emportar tots ahir, oi?

      sergi — 6 marzo, 2017
  • Quin gran matí de diumenge!

    donar les gràcies, Daniel i Sergi per fer fàcil al que pot arribar a ser molt difícil, els tocs humor ajuden molt… sou uns cracks!!
    varem dir que la no acceptació ens porta al dolor i patiment… la culpa és un símptoma de la no acceptació?

    En l’accepatació , la culpa i el perdó, no hi tenen lloc, oi? perque si acceptem des de la comprenció , no sentirem la culpa i per tant no haurem de demanar perdó…?

    Moltes gràcies a tots.

    Lourdes C. — 6 marzo, 2017
    • Hola Lourdes,
      la culpa és una estratègia del teu ‘jo’ per reafirmar-se a sí mateix. De fet, la justificació i la culpa son dues cares de la mateixa moneda. Amb la justificació justifiques el teu ‘jo’ i tot el que pensa, fa i sent el teu ‘jo’. Amb la culpa, el ‘jo’ sent que ‘paga’ tot allò que el fa sentir malament per, quan ja ha ‘pagat’ amb el dolor que genera la culpa (auto-flagel·lació), sentir-se de nou mereixedor de tota l’estima, tant de l’entorn com d’ell cap a ell mateix.
      I cert, si hi ha acceptació hi ha perdó. Dit d’una altra manera: si hi ha comprensió hi ha acceptació i si hi ha acceptació hi ha perdó. Per tant, el perdó és un fruit més de la comprensió.

      sergi — 7 marzo, 2017
      • Per cert, algú va fer fotos? Si algú en va fer alguna, me la podria enviar a prieure10@gmail.com? Gràcies!

        sergi — 7 marzo, 2017
  • Hola a tothom!

    En pocs dies mirarem de fer-vos arribar els àudios del curs (vàrem enregistrar algunes parts) i també un link a un parell de PDFs que us poden ser útils.

    Gaudiu del que us toqui viure.

    Una abraçada!

    Daniel Gabarró — 7 marzo, 2017
  • Molt bon dia!
    diumenge va donar per molt, sí. Si tot el que es va dir ho vaig portant a terme serà molt gran.
    Em va encantar quan en Daniel ens va proposar si podiem acceptar no treure’n res del curs … em vaig enganxar escoltant dins el meu cap: home! jo he pagat per poder treure’n alguna cosa! jo no vull marxar amb les mans buides! hahahahahahahaha .. aquesta veu que no calla!! .. em vaig fer molta gràcia a mi mateixa, i alhora em vaig adonar que aquella creença era dins meu! … si faig un taller, l’haig d’aprofitar al màxim!!!
    I em vaig poder relaxar i guadir del taller. I com a resultat el vaig aprofitar!

    Moltíssimes gràcies!

    Sílvia — 7 marzo, 2017
    • El mític speaker del cap és hàbil posant pressió, oi?

      sergi — 7 marzo, 2017
  • El curs m’ha agradat molt. Seguint el discurs, en relació a l’autoacceptació, si la identitat, l’autoimatge és una construcció externa a la nostra essència, aleshores els nostres suposats dèficits o mancances és també una il.lusió?

    Si és així i encara em fan patir i no m’accepto a vegades, ?vol dir que encara em falta comprensió per entendre quines causes i mecanismes han contribuït a construir la meva suposada identitat? ? I que quan ho acabi indagant podré acceptar-ne i abraçar-me tal com sóc? Gràcies

    Josep Maria Freixa — 7 marzo, 2017
    • No, les mancances son reals, hahahaha! M’agrada molt la imatge de la llavor que conté en potència l’arbre que esdevindrà algun dia, però ara per ara, és llavor i encara no dona fruits.

      sergi — 7 marzo, 2017
  • Fantàstica tarda dominical on vaig escoltar tantes frases sabies,que tinc feina tot el mes per processar.Per cert la gravació ens la pasaràs?
    Acceptar i millorar com a ésser humà, gràcies a la vostra informació.
    Desitjo que feu més tallers d’aquestes característiques.

    Carles Güell Ausió — 7 marzo, 2017
    • Us acabo d’enviar dos mails (a totes les persones que tinc el mail: prego els reenvieu a les persones que van assistir al taller i que els vau apuntar un/a de vosaltres; és a dir, més d’un/a vau apuntar a varies persones, i clar, només tinc el mail de la persona que em va contactar). Als mails us adjuntem els àudios de les dues sessions i els pdf’s promesos.

      sergi — 8 marzo, 2017
  • Vaig trobar que està molt bé que expliqueu des de dues personalitats diferents. Féu un bon tàndem.
    Jo entenc que practicant l’acceptació estem més preparats per encaixar la vida tal com ve, sobretot per no encallar-nos negativament en les situacions que ens porta. El que trobo que costa és el que es dóna continuat en el temps, per exemple a la feina, quan ja costa portar-la bé perquè s’han de controlar moltes coses, que les mancances d’altres repercuteixin en augment de la càrrega pel que va al darrera. Sobretot quan assumir-ho no és una elecció sinó que ho exigeix la responsabilitat perquè les conseqüències les pateixen terceres persones.
    També volia dir que és veritat que s’ha de treballar la consciència com el cos fent exercici. Cada dia conectar amb alguna lectura, o programa de ràdio, per poc que sigui ajuda a no deixar el camí. Jo m’adono que quan ho deixo, és com quan a nivell físic deixes el gimnàs (o l’activitat que sigui).
    Una abraçada.

    Àngels — 9 marzo, 2017
    • Montse, l’acceptació no ens permet encaixar millor la vida, ens permet viure en harmonia amb el que tenim davant. Lo d’encaixar millor em sona més a resignació…
      El dia a dia ens permet adonar-nos fins a quin punt comprenem-acceptem el que És. Un bon indicador per saber on som…

      sergi — 9 marzo, 2017
  • M0lt bona setmana a tothom !!!
    Tinc un dubte, que per mi va mes enllà de l’ acceptació ….
    Quan una situació, un esdeveniment, una vivència ….. la tinc acceptada, com sé que ja l’he superat ??
    Hi ha situacions que s’ accepten però no es superen mai ? o consta molt de temps de superar ?
    Per exemple, una separació de parella, si ja està acceptada, quan se sap que està superada? Quan ja no produeix patiment ………, si no produeix patiment entenc que ja està acceptat, però superat ????
    No sé si m’ he explicat prou bé. La questió es saber si després de l’ acceptació ve la superarió, o si la propia acceptació ja es la superació en si mateixa.

    Gràcies Daiel i Sergi. Sou uns cracs !!!

    Maria — 13 marzo, 2017
    • Hola Maria,
      Quan has assolit un nivell de comprensió que et permet acceptar una situació/esdeveniment/vivència desapareix el conflicte dins teu (ull! Això no vol dir que no hi hagi situacions que ens n’hagim d’ocupar, però la vivència interior pròpia de la comprensió sol estar caracteritzada per atmosferes internes de serenor, agraïment, compassió, etc., el que sol repercutir en accions més conscients que tendeixen a aportar més harmonia al nostre entorn).
      Si una cosa s’ha acceptat s’ha superat, o dit d’una altra manera, la superació és un fruit de l’acceptació. Superació entesa com aprenentatge i evolució, és clar.

      sergi — 13 marzo, 2017